A la presentació de Terminal B al Fad hi havia una mostra de projectes de diferents artistes, realitzats l’últim any a Barcelona. Un dels projectes era la creació de una tipografia per un celler, i estava feta amb vi.
L’autor havia fet un tampó de cada lletra, l’havia sucat amb vi i estampat sobre paper. Tenia imperfeccions com per exemple taques a la vora de les lletres, regalims, zones on s’havia acumulat el vi i d’altres que pràcticament no s’apreciava. Sens dubte, sense les imperfeccions la tipografia no hagués tingut cap gràcia.
Però, fins a quin punt aquestes imperfeccions són perfectes?
En qualsevol procés creatiu sembla que es poden distingir vàries fases; tenir una idea, visualitzar el resultat del procés creatiu (molt sovint és al revés, la idea pren forma després de visualitzar alguna cosa) i posar-se a treballar. Aquí cada artista té la seva manera d’obtenir resultat, però els extrems serien:
1. agafo la idea i sense preocupar-me com surti, l’executo. Sense rectificar. Com que no esperava cap resultat concret, no hauria d’estar decebut, en principi. A més, el resultat és espontàni, manté l’escència de la creativitat directa.
2. agafo la idea, la visualitzo, la dibuixo, la modifico, faig proves i inclús demano l’opinió a altres. Després decideixo com afrontar l’obra final, buscant un resultat molt concret, i sabent que si no surt com vull, ho repetiré, en la mesura del possible.
En el cas de la tipografia de vi, potser les imperfeccions són fruit de l’espontaneitat, d’un primer i últim intent; o potser són el resultat de moltes proves, esquitxant amb un pinzell, repartint regalims amunt i avall…
Personalment m’agrada tenir un peu a cada mètode. Visualitzar el resultat (incloses imperfeccions), treballar la manera d’aconseguir el resultat (inclòs la manera de crear les imperfeccions) i a l’hora de plasmar, fer-ho de la manera més espontània possible.
